martes, 15 de marzo de 2016

L'arribada a l'escola

D'ençà fa un any han canviat moltes coses tant en l'àmbit personal com professional. Ha estat un temps de reflexió, d'aprenentatge, de creixement... i de posar en pràctica moltes coses de sentit comú, que malauradament, la nostra societat i el nostre ritme frenètic ens fan oblidar que són de "sentit comú".

La primera qüestió és: com ens miram als infants? Sabem com arriben a l'escola? Sabem que els hi passa? què senten?...  Quan els infants són ben petits si que tenen una arribada càlida a l'escola, es troben amb aquella mà o aquella mirada de la mestra que els ajuda a sentir-se bé i segurs a l'escola, mentre es despedeixen dels seus familiars.
Però què passa quan es fan més grans i passen a primària? L'arribada es converteix en un acte rutinari, fred, amb molt poca conversa amb la mestra i un moment en que tampoc es creuen les mirades. La veritat és que em preocupava arribar a l'aula, rebre als meus alumnes a la porta i que molts d'ells entressin sense mirar ni dir res. En aquests mesos que duim de curs, puc dir ara tots saluden i et miren a la cara per dir-te bon dia. Però a més a més, rebre als alumnes i saludar-los de manera individual et dóna moltíssima informació de com arriben: si tenen son, si s'han barallat amb els pares, germans, amics,... I amb això, ja saps com els pots atendre, quines són les seves necessitats.
 Crec que a tots els adults ens agrada arribar a la feina tranquil·lament i tenir uns moments de connectar amb els companys i de situar-nos en el nostre lloc, per què no ho permetem als alumnes?

Com podem veure, arribar a l'escola de forma tranquil·la, saber com estan els nostres alumnes, què necessiten no du gaire  feina ni gaire temps; només requereix que hi posem interès i canviem la nostra mirada cap ells i amb el temps ens adonarem que val molt la pena.


domingo, 10 de mayo de 2015

Educació conscient, educació coherent!

Acab de tornar d'un cap de setmana molt intens, molt emocionant, molt productiu... MOLT DE TOT! No sé com he d'assimilar tot això, poc a poc he d'anar resituant moltes coses dins jo; tant a "las tripas", al cor com al cap. Tot em va mil!
És difícil d'explicar tot el que hem viscut, ha estat TAN INTENS. 
Primer de tot, estic molt contenta d'haver compartit aquesta experiència amb en Toni, amb amigues i companyes... Ens hem apropat un poc més els uns als altres, ens hem conegut un poc més, hem rigut i hem plorat! 
Seguir amb tot el que m'han aportat aquestes jornades: moltes reflexions, moltes pors, dubtes... Però sobretot motivació i il.lusió per caminar en aquest nou camí.
El canvi en la educació és necessari ( això ja ho pensava) però me'n vaig covençuda de que és possible. Serà dur, difícil, requereix molt de compromís, esforç, feina i implicació... Però estic segura de que valdrà la pena. 
T'animes a començar aquest nou camí?


miércoles, 4 de marzo de 2015

Els 100 llenguatges dels infants

Aquí teniu un poema que vaig descubrir fa poc, em va agradar molt i dóna molt que pensar: com ens miram els infants a l'escola? Com és possible que al llarg dels anys d'escola, minvi la seva creativitat? No hauria de ser a l'inrevés? Alguna cosa no funciona... 

Els cent llenguatges dels infants

L'infant
és fet de cent.
L'infant té
cent llengües
cent mans
cent pensaments
cent maneres de pensar
de jugar i de parlar
cent sempre cent
formes d'escoltar
de sorprendre's d'estimar
cent alegries
per cantar i comprendre
cent mons
per descobrir
per inventar
cent mons
per somiar.


L'infant té
cent llengües
(i encara cent cent cent)
però li'n roben noranta-nou.
L'escola i la cultura
li separen el cap del cos.

Li diuen:
que pensi sense mans
que actuï sense cap
que escolti i no parli
que comprengui sense joia
que estimi i se sorprengui
només per Pasqua i per Nadal.

Li diuen:
que descobreixi el món que ja existeix
i de cent li'n roben noranta-nou.

Li diuen:
que el joc i la feina
la realitat i la fantasia
la ciència i la imaginació
el cel i la terra
la raó i el somni
són coses que no van plegades.

Li diuen en suma
que el cent no existeix.
L'infant diu:
però el cent existeix.

martes, 3 de marzo de 2015

Després de visitar l'escola " El Martinet" aquest cap de setmana passat, m'han  sorgit molts de plantejaments, dubtes, reflexions,... sobre la meva tasca docent. Al mateix temps ha sorgit una necessitat de formar-me, cercar, llegir, investigar... que feia temps no sentia, i això m'agrada!
Així doncs, he decidit crear aquest blog que em serveixi per recollir aquesta informació,posar- la en comú i REFLEXIONAR.
Potser vos demanau perquè aquest nom al blog " El rebost de les lletres":
REBOST: espai on conservar els menjars. Per jo, una paraula molt mallorquina i un espai on hi podem trobar de tot.
LLETRES: signes gràfics d'un sistema d'escriptura. Senzillament m'agrada el món de les lletres, de les paraules... Inventar-ne de noves, conèixer-les, crear històries...
 Després de donar-li moltes voltes, m'he decidit per aquest nom i ja sabeu el perquè.