La primera qüestió és: com ens miram als infants? Sabem com arriben a l'escola? Sabem que els hi passa? què senten?... Quan els infants són ben petits si que tenen una arribada càlida a l'escola, es troben amb aquella mà o aquella mirada de la mestra que els ajuda a sentir-se bé i segurs a l'escola, mentre es despedeixen dels seus familiars.
Però què passa quan es fan més grans i passen a primària? L'arribada es converteix en un acte rutinari, fred, amb molt poca conversa amb la mestra i un moment en que tampoc es creuen les mirades. La veritat és que em preocupava arribar a l'aula, rebre als meus alumnes a la porta i que molts d'ells entressin sense mirar ni dir res. En aquests mesos que duim de curs, puc dir ara tots saluden i et miren a la cara per dir-te bon dia. Però a més a més, rebre als alumnes i saludar-los de manera individual et dóna moltíssima informació de com arriben: si tenen son, si s'han barallat amb els pares, germans, amics,... I amb això, ja saps com els pots atendre, quines són les seves necessitats.
Crec que a tots els adults ens agrada arribar a la feina tranquil·lament i tenir uns moments de connectar amb els companys i de situar-nos en el nostre lloc, per què no ho permetem als alumnes?
Com podem veure, arribar a l'escola de forma tranquil·la, saber com estan els nostres alumnes, què necessiten no du gaire feina ni gaire temps; només requereix que hi posem interès i canviem la nostra mirada cap ells i amb el temps ens adonarem que val molt la pena.
