Aquí teniu un poema que vaig descubrir fa poc, em va agradar molt i dóna molt que pensar: com ens miram els infants a l'escola? Com és possible que al llarg dels anys d'escola, minvi la seva creativitat? No hauria de ser a l'inrevés? Alguna cosa no funciona...
Els cent llenguatges dels infants
L'infant
és fet de cent.
L'infant té
cent llengües
cent mans
cent pensaments
cent maneres de pensar
de jugar i de parlar
cent sempre cent
formes d'escoltar
de sorprendre's d'estimar
cent alegries
per cantar i comprendre
cent mons
per descobrir
per inventar
cent mons
per somiar.
L'infant té
cent llengües
(i encara cent cent cent)
però li'n roben noranta-nou.
L'escola i la cultura
li separen el cap del cos.
Li diuen:
que pensi sense mans
que actuï sense cap
que escolti i no parli
que comprengui sense joia
que estimi i se sorprengui
només per Pasqua i per Nadal.
Li diuen:
que descobreixi el món que ja existeix
i de cent li'n roben noranta-nou.
Li diuen:
que el joc i la feina
la realitat i la fantasia
la ciència i la imaginació
el cel i la terra
la raó i el somni
són coses que no van plegades.
Li diuen en suma
que el cent no existeix.
L'infant diu:
però el cent existeix.
Autor: Loris Malaguzzi
